generes-mariaserrano

La xerrada amb l'Óscar no ens va deixar indiferents. Vam arribar-hi tard, i sincerament amb poques expectatives de passar una bona estona. No sé ben bé per què, ens semblava que el personatge seria menys interessant del que és en realitat. A més, teníem por de rebre algun comentari masclista. No va ser així en absolut. L'Óscar ens va tractar molt bé i amb ell vam riure molt. Ara bé, després de l'entrevista, vam comentar que tampoc havia estat gaire original. Ens va donar algunes respostes que ja havia donat a altres entrevistadors altres vegades. Tot i així, la xerrada amb l'Óscar ens va fer canviar la manera de veure'l i, per extensió, la manera de veure alguns personatges mediàtics. No és bo tenir prejudicis amb les persones, encara que potser tampoc és del tot bo sortir de l'entrevista pensant que la persona que no t'acabava de caure bé és ara encantadora

En l’actualitat, els bufons gairebé no fan emprenyar el poder. La Casa Reial envia una carta a El Jueves per felicitar els dibuixants per la caricatura que fan del Príncep i el Ministre de Justícia dedica el seu temps lliure a l’humor gràfic.

Com va començar en el món editorial?L’Ivà i jo, que aleshores fèiem tàndem, vam veure que estàvem fent dibuixos per molts llocs però no ens guanyàvem bé la vida. Vam decidir fer una revista. Vam fer el Barrabás, que va ser la primera revista satírica esportiva que va haver-hi en aquest país. Donàvem canya al govern a través de l’esport.

Com va sorgir El Papus?
El Barrabás va tenir tant d’èxit que va sorprendre la pròpia empresa, que era el comte Godó milagrosamente. Van proposar-nos fer-ne una política. I vam dir: “venga, farem el Papus”. L’Ivà va polititzar massa la revista i la va fer com un Libération francès, i és clar aquest país no estava per Libérations ni hòsties. Això va fer baixar una mica les vendes, i vam decidir fer-lo més popular.

Com va afectar la bomba del 20 de setembre del 77 a El Papus?
Va aixecar molta merda entre nosaltres. Érem un grup de dibuixants i hi havia un director, el Javier Echarri, i un gerent Carlos Navarro. Nosaltres mai parlavem amb les jefatures, sempre parlàvem amb
els dels tallers de La Vanguardia. Teníem una camaradería.
El dia 22 o així vam anar a un barillo on anavem sempre. Havíem quedat amb el Carlos Navarro que la tirada no augmentaria, perquè no volíem que es fessin diners amb la sang del Peñalver, el porter, l’únic que va morir allí. Vam entrar al bar i ens van dir: Hala tio, os vais a forrar, que tenemos la orden del Navarro que vayan tirando 300.000. Per això, ens en vam anar el Gin, jo, el Ventura i no sé qui més.

Arribeu a El Jueves. Com es duu a terme el canvi?
El Jueves havia sortit al maig del 77. Quan van saber que la majoria dels de El Papus havíem fotut el camp, ens van cridar perquè hi anéssim. El xoc va ser gros. A El Papus estavem tot el dia de juerga, de cachondeo i érem uns àcrates. Arribem a El Jueves, i tots aquells eren sèrios de collons. A nosaltres potser ens va anar bé trobar-nos amb gent tan entenimentada i tan cuadradilla i tan seriosa i tan responsable i disciplinada.

Als primers números de El Jueves, atacàveu molt als polítics. Ho volíeu vosaltres o la gent?
Nosaltres i la gent. Fèiem l’humor que la gent volia, que aleshores era un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els quaranta anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot.
Nosaltres sempre hem tingut la sensació de que som els bufons de la cort. En una cort, sigui republicana o monàrquica, hi ha d’haver un bufó que no faci riure al rei, sinó que li toqui els collons.
Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava. Ara no. De tant en tant
algú s’emprenya, però molt de tant en tant. Això crea una mica la frustració. Et dóna la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons.

En què consisteix ser l’editor de El Jueves?
Vigilar i decidir els temes. Determinar quin és el tema d’actualitat i veure que les històries tinguin un mínim de qualitat i no es passin. També s’han de tenir idees noves: fer una revista, uns audiovisuals, alguna cosa per la web, un programa de ràdio, alguna cosa per tele, historietes, exposicions...

La societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?
Tenim la gran sort de viure en un país com aquest. No n’hi ha d’altre. A totes les taules de reunions, durant els 28 anys que tenim, mai hem vingut amb un full en blanc. Sempre hi ha temes: que si un pollo, que si un obrer, els follones de les misses...
Tinc l’esperança de que el país no crec que canviï. El nostre és un país que genera molt freaky i molt tio raro, que al mateix temps generen notícies que serveixen per alimentar quatre o cinc revistes del cor i programes de televisió. I la cantera parece inagotable!

Com veus el futur de l’humor?
Em dóna la sensació que això s’acaba. S’acaba en el sentit nostre. El dia que jo deixi de dibuixar, qui ve darrere? És el que m’ha passat a mi a El Periódico. Jo portava 31 anys sense un cap de setmana per mi, i vaig marxar. Però jo pensava que la propera temporada, al cap de tres mesos, hi hauria hòsties a la porta i hi hauria vint-i-dos dibuixants dient “Jo ho faré millor que el Nebreda”. Ni un.
Aleshores penses: S’ha acabat la crítica esportiva contra el Barça quan jo m’he retirat? Quan jo marxi i el José Luis marxi i l’altre marxi i n’estiguem fins als nassos no vindrà ningú a fer de bufó?Ara és molt perillós perquè les noves generacions les veig molt toves. És allò de que no val la pena discutir, ni atacar res perquè tot continuarà igual. Hòstia no! Jo no dic que canviem el món, però al menys repartir quatre hòsties ben donades. Antes de morirte tienes que repartir cuatro hostias, o dejar hechas cuatro gamberradas, que fa bonic.

Arribem a la redacció de El Jueves, al carrer Viladomat, i ens rep l’Óscar Nebreda. Entrem al seu despatx, amb una gran taula de fusta, les parets plenes de cartells i caricatures, entre elles unes enviades pel Ministre de Justícia. Darrere la porta, un pòster gegant de la Pantoja amb el barret del bufó del Jueves. Després, ens explica que la Pantoja “es un personaje que siempre me ha fascinado”.

La primera revista que van fundar l’Óscar i l’Ivà, va ser el Barrabás, que criticava el poder a través de l’esport. L’èxit d’aquesta iniciativa va sorprendre la pròpia empresa, el comte de Godó, i va portar-los a fer una revista, també satírica, de caire polític: El Papus. El primer número de la revista va sorgir el 20 d’octubre de 1973. L’humor de El Papus era, segons Nebreda, “un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els quaranta anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot”.

En un dels primers números de El Papus, l’Óscar i l’Ivà van ironitzar sobre les reaccions masclistes que tenien alguns homes davant el feminisme. L’Óscar ens explica que en aquell moment les reivindicacions feministes eren part de la vida quotidiana: “Estava començant a sortir la píldora, després hi havia l’època aquella de la Jane Fonda i el sin sostenismo, allò de ¡hijos sí, maridos no!, va haver-hi una mica de hippismo, hi havia de tot. Va ser el sarrampió que va desembocar en la situació actual”.

Una de les seccions més conegudes de El Papus era la Papunovela, unafotonovel·la en què sortien els mateixos guionistes, segons l’editor de El Jueves perquè no tenien ni un duro. L’aparició de dones nues en aquesta fotonovel·la era freqüent ja que, segons Nebreda, “era l’època del destape”.

El Papus va ser atacat per la censura franquista. Tanmateix, era habiual que, després de dictada la sentència, el jutge els demanés un dibuix per la dona o pel fill. L’Óscar diu que els problemes de la revista venien sempre de fora: “Eren denúncies d’associacions de pares de família, associacions d’emperadors de la moral cristiana i de gent d’aquesta que no he entès mai com poden existir”. L’Óscar afegeix que la censura també va atacar el Por Favor i el Hermano Lobo, però subratlla: “La Codorniz no la van tancar mai, malgrat que presumeixen”.

Els dibuixants de El Papus tenien una certa amistat amb els que treballaven als tallers d’edició de La Vanguàrdia, ja que els solucionaven ràpidament els problemes tècnics. Tanmateix, l’Óscar revela que aquest tracte especial “costava jugar a dominó a les quatre del matí o fotre carajillos o anar a un bar de putes”.

L’humor de El Papus era “un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els 40 anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot”.

El Papus va començar una crítica més àcida al govern durant la Transició. La filosofia era, tal i com expressa l’Óscar: “Un cop mort Franco, que le den por el culo al mundo”. Com a conseqüència d’això, la revista va rebre les visites de l’extrema dreta.

Les amenaces i les agressions a la seu de El Papus van culminar amb l’atemptat bomba del 20 de setembre del 77, en què va morir el porter de l’edifici, Juan Peñalver. Carlos Navarro, el gerent de la revista, va ordenar l’edició de 300.000 exemplars (més del doble de la tirada habitual) del número d’aquella setmana. Això va fer que una part dels dibuixants de El Papus, entre ells l’Óscar, abandonessin la revista.

Casualment, El Jueves havia nascut uns mesos abans, al maig del 77. En ell hi havia humoristes com el José Luis Martin o el Romeo. Els humoristes que havien marxat de El Papus van anar a parar a la nova revista.

Nebreda reconeix que “el xoc va ser gros”, ja que la manera de treballar de les dues publicacions eren molt diferents. L’Óscar comenta que la redacció de El Papus “era un despelote pampero”, mentre que a El Jueves eren “sèrios de collons”.

L’any 1982, Nebreda va passar a ser editor de El Jueves. El dibuixant afirma: “Jo vaig perdre l’alegria, perquè ja em van posar com a executiu, com a directiu, i tenia que anar a veure bancs, i jo de bancs no en sabia”. Tot i això, afirma que ell ha intentat no perdre el sentit “golfo i divertit”, ja que pel seu ofici s’ha de ser “gamberro” i viure les historietes que dibuixes.

“Jo vaig perdre l’alegria, perquè ja em van posar com a executiu, com a directiu, i tenia que anar a veure bancs”

La feina d’editor de l’Óscar consisteix en decidir els temes que es tractaran, determinar quin és el tema d’actualitat del que més s’està parlant i vigilar que les històries tinguin “un mínim de qualitat”.

El personatge més conegut de l’Óscar és el professor Cojonciano, un especialista en erotisme i conseller sexual. El personatge va sorgir quan li van demanar a l’Óscar que fes els dibuixos d’unes cartes sobre erotisme del senyor Bachs. Ara, l’Ósca ja ha fet 1.700 historietes i porta “28 estius i Nadals tots diferents”.

L’Óscar lamenta que en l’actualitat la seva professió no sigui tan agraïda com abans. Ell explica que, al contrari que fa uns anys, ara només s’enfada algú molt de tant en tant. L’humorista parla de la frustració que això li genera: “Et dona la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons”. A més, es mostra preocupat perquè la gent jove és “molt tova”, i això demostra que “la gent ja no té interés per la crítica”.

D’una banda, Nebreda es queixa que El Jueves és l’única revista d’humor que queda a Europa: “A França hi havia el Hara Kiri, que se fue al carajo; a Itàlia, el Mandrilo Cocodilo també; a Alemanya el Pardon, i a Anglaterra hi havia el Private Eye i el Pansi. Ja no en queda cap”. De l’altra, l’humorista admet que la societat espanyola li facilita la feina: “Un país capaç de generar Chiquitos de la Calzada i Supremas de Móstoles siguinfica que és un país viu”. Però continua: “És curiós, és viu per treure coses rares però no per treure tios que ho expliquin”.

“Et dona la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons”.

En l’actualitat, El Jueves imposa una certa censura als seus dibuixants. Les historietes no poden aixecar falsos testimonis ni poden fer broma de gent que està malalta. L’Óscar afirma: “De tot es pot fer conya, menys de malalts i discapacitats”.

L’Óscar creu que el seu èxit és degut a que tot el que fa és “costumbrista”. Segons ell, la clau està en no fixar-se en el fet, sinó en el que passa al voltant d’aquest fet. L’Óscar confessa: “Molta gent m’envia historietes quasi fetes”. A més, Nebreda assegura: “M’ha agradat viure molt i fotre molt el tomàquet, i això et dóna un vagajillo socio-político-cultural-cachondo-divertido”.

El dibuixant opina que el seu ofici és “molt fàcil”, només cal fer dibuixos que s’entenguin, parlar clar, tenir capacitat crítica, sentit de l’anàlisi, una mica de mala llet i sentit de l’humor, però tampoc gaire perquè “en el fons l’humor no és més que mala llet”.
Si voleu, podeu xafardejar la web de El Jueves, que és divertida. Hi ha una secció on podeu fer preguntes a l'Óscar Nebreda. Cliqueu a: http://www.eljueves.es/

L’Óscar Nebreda és humorista gràfic, creador del mític Jordi Culé. Va néixer l’any 1945, i va casar-se el 1973. Es considera “pachanguero” i no vol tenir mòbil perquè creu que és un instrument de control. Sempre li ha agradat molt viure i, com ell diu, fotre el tomàquet. L’Óscar reconeix que se sent fascinat per la Pantoja. De fet, té un pòster a mida real d’aquesta cantant penjat rere la porta del seu despatx.

Per motius professionals, l’Óscar ha anat 66 vegades a judici, té tres llibertats provisionals, va estar quatre mesos amagat fora de casa i va ser condemnat a tres mesos d’inhabilitació total. A més, a les darreries del franquisme i durant la Transició va patir les amenaces i les agressions de grups d’extrema dreta, com la Triple A.

Ell i l’Ivà, que als anys setanta feien tàndem, van ser els fundadors de la primera revista de satírica esportiva d’aquest país, el Barrabás. Aleshores, tots dos vivien a les Rambles, al marro. L’Ivà vivia en un hostal “ple de putes, toreros, gent de mal viure, xoriços, policies secretes i tot el pitjor del lumpen de Barcelona”, tal i com el descriu el dibuixant. L’Óscar vivia al Barri Gòtic.
L’èxit de la primera revista va fer que es decidissin a fer-ne una de caire més polític: El Papus. El Papus s’editava als tallers de La Vanguardia, i els dibuixants de la revista tenien molt bona relació amb la gent que treballava en aquest taller. Arrel de l’atemptat bomba del 20 de setembre del 77, un grup de guionistes de El Papus, entre ells l’Óscar, van abandonar la revista i van anar a parar a El Jueves.

El canvi va ser bastant xocant, com ell explica. L’ambient de El Jueves era molt més seriós que el de El Papus. Nebreda va haver de deixar de jugar a futbol als passadissos de la redacció i començar a treballar a les deu del matí com a molt tard. L’any 82, l’Óscar va comprar El Jueves al Tito Asensio, juntament amb José Luis Martín i altres. Va passar a ser l’editor d’aquesta revista, on cada setmana publica una historieta del Profesor Cojonciano.

En aquesta pàgina, trobareu una entrevista que li van fer a l'Óscar al gener d'aquest any, titulada "El último bufón":http://canales.laverdad.es/panorama/reportaje190105-5.htm