generes-mariaserrano

Ja s'han acabat les classes d'aquest curs i, comentant-ho l'altre dia amb alguns compañeros, vam arribar a la conclusió que l'adjectiu que millor el defineix és "surrealista".

Com, si no, pot descriure's el fet que algú es posi a cantar quan un professor surt de classe i tota la resta es posi a picar de mans? Com es pot dir que vagis a fer un reportatge i que tot et surti al revés (arribar als llocs quan tanquen, quan acaba de marxar -"fa un minut"- la persona amb qui volies parlar...)? Amb quin adjectiu pots definir una conversa en què l'Óscar Nebreda confessa que la Pantoja és un personatge que sempre l'ha fascinat? I les classes de Chayanne?

I ja que estic de xarrera, doncs mira, em queixo. Em queixo de que els professors pensin que tots vivim a Plaça Catalunya i que no tenim vida social. Per exemple, tots recordareu la pràctica del dia de la Constitució, que s'havia de fer en una ciutat (clar, a veure si m'explico, a tremp no en feien cap, d'acte) el tercer dia d'un pont que durava cinc dies! Qui no se'n va a casa o de viatge amb cinc dies????

Però en definitiva, l'adjectiu surrealista és positiu. Molts riures i moltes partides de cartes, i també moltes trucades quan estem fent maratons per entregar els treballs dins dels terminis.

I, als meus companys de fatigues, us trobaré a faltar aquest estiu.

Dijous vam anar a veure aquesta obra al Poliorama. La primera escena no ens va acabar de convèncer, però després la cosa va millorar substancialment. L'argument gira entorn a cinc dones cubanes que treballen en un taller de costura.

"Las mujeres de verdad tienen curvas" és l'al·legat final de l'obra. Tot i això, es poden despendre moltes altres conclusions d'aquest espectacle, sobretot pel que fa a la problemàtica dels immigrants.

Aneu a veure-la! Surtireu del teatre havent rigut a gust i amb molts menys complexes pel que fa al vostre cos! I, de pas, podeu reflexionar una mica, que mai va malament.

Pearson és actualment un grup de comunicació molt important a nivell mundial. Ves, mira, tota la vida veient que el passeig del poble estava dedicat al Dr. Pearson i sense preguntar-me qui era aquest personatge.

Doncs bé, per fer una mica de cultureta us diré que el grup va fundar-se fa un segle i mig aproximadament, i va iniciar-se en el món de la construcció. No va ser fins als anys 90 d'aquest segle que Pearson va entrar en el món de la comunicació. Ha participat en parcs temàtics (per exemple, Port Aventura), museus de cera, produccions televisives, etc.

Ara, però, només es dedica al món editorial i, dins d'aquest món toca la vessant diguéssim més cultural. Es divideix en tres unitats de negoci: The Financial Times Group, Pearson Education i The Penguin Group. Segur que tots heu llegit durant la ESO o el Batxillerat llibres d'aquestos d'anglès petitets; fixeu-vos que alguns estan editats per Penguin.

Fins fa poc, Pearson tenia una gran participació en Recoletos, però va trencar amb el grup després que aquest comencés a tirar per derroteros poc seriosos, com el llençament del diari gratuït Qué!.

Ja està, au. Més cosetes sobre els carrers de Tremp?

És una muntanya en forma de con, la típica muntanya que els nens dibuixarien. És la segona muntanya més alta del món, amb 8.611 metres. Està situada al Pakistan, i és la muntanya que menys alpinistes han aconseguit escalar. Van arribar-hi els italians per primer cop al 1954. Des d'aleshores, només dos catalans han aconseguit fer el cim: Joan Tomás, el 1994, i Jordi Corominas, el 2004.

En Jordi Corominas, a més, va fer el cim per la via Magic-Line, la més difícil i menys concorreguda. Només dues expedicions han aconseguit arribar al cim del Karakoram-2 (Karakoram vol dir Pakistan en llengua autòctona, i els anglesos no van esforçar-se gaire a triar noms): una polaca al 1986 i la catalana de l'estiu passat. Això situa l'alpinisme català en un lloc de prestigi a nivell internacional.

El primer semestre em va tocar fer un treball sobre Niue. Probablement no teniu ni idea de què és, jo tampoc fins aleshores. Niue és el país independent més petit del món. Forma part de la Commonwealth, i està situat a la Polinèsia. La seva capital és Alofi (mira, una més per jugar a les capitals). De Barcelona a Niue, 35 hores d'avió i tres transbords. Algun dia hi aniré si trobo algun/a acompanyant que m'entretengui durant tantes hores. Alguna cosa deu tenir la Polinèsia, si Stevenson s'hi va inspirar per fer "L'illa del Tresor" i Gauguin per pintar molts dels seus quadres.

Des d'aleshores, he vist a la tv un parell de documentals sobre la Polinèsia, aquests que fan a l'hora de la migdiada (hora en què normalment dino). Parlen de Samoa, de Tonga, de Tahití, però mai de Niue. En una pàgina orientada a atreure turisme, es diu de Niue: No podem canviar el que s'ha fet als altres llocs, però evitarem que passi aquí. Niue és un lloc on la natura no s'ha trencat". (Llàstima que els de la Vall Fosca no vulguin el mateix pel seu territori).

Si voleu saber més cosetes de Niue, cliqueu a: http://www.niueisland.com/

Aquest Sant Jordi vaig anar a veure una obra de teatre: "La Pau (retorna a Atenes)", d'Aristòfanes. Vam riure molt. El que en volia destacar són les frases finals, una espècie d'al·legat pacifista que us poso a continuació:

- Des que va finalitzar la II Guerra Mundial
*hi ha hagut mes de 140 guerres
*on hi han mort mes de 25.000.000 de persones

*No hi ha hagut cap dia sense guerra

- Cada any es gasten 600.000 millions d'euros
en despesa militar

- en 25 segles s'han signat mes de 8000 tractats de pau

Potser la conclusió de tot això és que la guerra és l'estat natural de l'home. O potser simplement hauríem de tenir en compte la nostra història de cara al futur.

Ja que estem de comentaris, doncs un més, que no fa mal. Vilaweb, amb el subtítol de Diari Electrònic Independent, dóna a entendre que el seu objectiu és la objectivitat, "valga la redundancia". Tot i així, és força clar que la línia "editorial" de Vilaweb pugna, entre d'altres coses, per la defensa del català.
Al Vilaweb, trobareu notícies, xats, fòrums, enquestes...

Vilaweb va sorgir de resultes de "La Infopista", que va començar a funcionar oficialment el 14 de juny del 1995. "La Infopista" va ser un dels primers directoris locals del món, i el primer en català. Va créixer de manera molt ràpida.

Es va consolidar un discurs propi sobre el model periodístic que s'aplicaria a VilaWeb. Vilaweb diu: "Aquest discurs, aquests conceptes, es van anar estenent i han estat sovint referència en congressos i debats. Al nostre país cal recordar especialment laa històrica sessió inaugural del III Congrés dels Periodistes Catalans".

L'any 2000 va ser un any de reconeixements a la tasca feta en els primers cinc anys. Entre ells, destaquen el Ciutat de Barcelona de Periodisme i el primer Premi Nacional d'Internet.

Cliqueu a: Vilaweb

Pangea és un blog que en la seva pàgina d'inici diu: "Existim per a servir les organitzacions i les persones que treballen per la justícia i el canvi social".

Pangea ofereix informació sobre les campanyes que té en marxa, les noves webs que poden ser interessants per al perfil d'internautes que visiten Pangea, avisos d'actes que es faran aviat, etc.

Una de les campanyes que el blog té ara en marxa és "Desmilitaritzem les festes". Aquesta campanya rebutja que "en festes populars o espais d’educació es promoguin els valors militaristes". A més, rebutja les campanyes propagandístiques on es presenta l’ajuda humanitària com un dels principals objectius de l’exèrcit. En el manifest de la campanya, escritica la falta de transparència en informació sobre: despesa militar, venda d’armament, les missions que realitza l’exèrcit, la vulneració dels drets humans i violacions de dones comeses per soldats en “misions de pau”que han estat àmpliament denunciades i que no s’investiguen.

Penso que aquesta és una mostra de que les noves tecnologies i les noves eines que ofereix Internet poden ser un dels camins que ens portin a avançar en justícia.

Podeu visitar-la a: www.pangea.org/

Nodo50 va néixer al 1994, com a instrument de cmomunicació del "Foro 50 años bastan", una trobada contra la celebració de la trobada entre el FMI i el Banc Mundial a Madrid, que la mateixa blog qualifica de "macabra". Al 1996, va fer el salt a Internet. Nodo50 es va constituir com una assamblea independent que proporciona serveis informàtics i comunicatius a grups, persones i organitzacions d'esquerra.

La pròpia blog es defineix com a "centro de encuentro, difusión y contrainformación". Nodo50 ha treballat en campanyes, accions, projectes i congressos juntament amb diversos moviments socials i organitzacions polítiques.

Els moviments que hi ha representats a Nodo50 són, segons ells, "de transformación y contestatarios". Inclouen l'ecologisme, el feminisme, el sindicalisme de classe, les ràdios lliures, etc.

En concret, m'agradaria parlar del feminisme i de "Mujeres en red". Nodo50 està enllaçat amb aquest diari electrònic feminista, que tracta totes aquelles qüestions relacionades amb la dona, tractant sobretot els temes de violència i discriminació. És una pàgina dedicada a la reivindicació dels drets de les dones, en la meva opinió força necessària. Penso que és bo que els grups socials discriminats s'agrupin i s'organitzin per poder fer pressió. I això és el que intenta "Mujeres en red".

Feu-hi una ullada a: http://www.nodo50.net/

L'aparició de blogs està generant reaccions molt variades. D'una banda, el blog pot ser vist com un fenomen molt positiu perquè dóna veu a aquells que d'una altra manera no en tindrien, i eviten que el monopoli de la informació es trobi en mans dels mitjans de comunicació, molt dominats per la publicitat que els financia. El fenòmen dels blogs obra la possibilitat del ciutadà-periodista, una cosa que a vegades pot ser molt positiva (aportant informacions personals, vivències i testimonis).

D'altra banda, els blogs contribueixen a que a informació sigui cada cop més partidista i menys contrastada. Si bé és cert que el periodisme ja de per sí és subjectiu (en el moment en què un periodista decideix quina informació entra i quina no a la notícia ja està sent subjectiu, decidint quina informació és més important)els lectors tenim unes certes garanties inexistents en els blogs.