"La Pau"

Aquest Sant Jordi vaig anar a veure una obra de teatre: "La Pau (retorna a Atenes)", d'Aristòfanes. Vam riure molt. El que en volia destacar són les frases finals, una espècie d'al·legat pacifista que us poso a continuació:

- Des que va finalitzar la II Guerra Mundial
*hi ha hagut mes de 140 guerres
*on hi han mort mes de 25.000.000 de persones

*No hi ha hagut cap dia sense guerra

- Cada any es gasten 600.000 millions d'euros
en despesa militar

- en 25 segles s'han signat mes de 8000 tractats de pau

Potser la conclusió de tot això és que la guerra és l'estat natural de l'home. O potser simplement hauríem de tenir en compte la nostra història de cara al futur.

Visca el surrealisme de l'Autònoma!

Ja s'han acabat les classes d'aquest curs i, comentant-ho l'altre dia amb alguns compañeros, vam arribar a la conclusió que l'adjectiu que millor el defineix és "surrealista".

Com, si no, pot descriure's el fet que algú es posi a cantar quan un professor surt de classe i tota la resta es posi a picar de mans? Com es pot dir que vagis a fer un reportatge i que tot et surti al revés (arribar als llocs quan tanquen, quan acaba de marxar -"fa un minut"- la persona amb qui volies parlar...)? Amb quin adjectiu pots definir una conversa en què l'Óscar Nebreda confessa que la Pantoja és un personatge que sempre l'ha fascinat? I les classes de Chayanne?

I ja que estic de xarrera, doncs mira, em queixo. Em queixo de que els professors pensin que tots vivim a Plaça Catalunya i que no tenim vida social. Per exemple, tots recordareu la pràctica del dia de la Constitució, que s'havia de fer en una ciutat (clar, a veure si m'explico, a tremp no en feien cap, d'acte) el tercer dia d'un pont que durava cinc dies! Qui no se'n va a casa o de viatge amb cinc dies????

Però en definitiva, l'adjectiu surrealista és positiu. Molts riures i moltes partides de cartes, i també moltes trucades quan estem fent maratons per entregar els treballs dins dels terminis.

I, als meus companys de fatigues, us trobaré a faltar aquest estiu.

Las mujeres de verdad tienen curvas!!

Dijous vam anar a veure aquesta obra al Poliorama. La primera escena no ens va acabar de convèncer, però després la cosa va millorar substancialment. L'argument gira entorn a cinc dones cubanes que treballen en un taller de costura.

"Las mujeres de verdad tienen curvas" és l'al·legat final de l'obra. Tot i això, es poden despendre moltes altres conclusions d'aquest espectacle, sobretot pel que fa a la problemàtica dels immigrants.

Aneu a veure-la! Surtireu del teatre havent rigut a gust i amb molts menys complexes pel que fa al vostre cos! I, de pas, podeu reflexionar una mica, que mai va malament.

Pearson

Pearson és actualment un grup de comunicació molt important a nivell mundial. Ves, mira, tota la vida veient que el passeig del poble estava dedicat al Dr. Pearson i sense preguntar-me qui era aquest personatge.

Doncs bé, per fer una mica de cultureta us diré que el grup va fundar-se fa un segle i mig aproximadament, i va iniciar-se en el món de la construcció. No va ser fins als anys 90 d'aquest segle que Pearson va entrar en el món de la comunicació. Ha participat en parcs temàtics (per exemple, Port Aventura), museus de cera, produccions televisives, etc.

Ara, però, només es dedica al món editorial i, dins d'aquest món toca la vessant diguéssim més cultural. Es divideix en tres unitats de negoci: The Financial Times Group, Pearson Education i The Penguin Group. Segur que tots heu llegit durant la ESO o el Batxillerat llibres d'aquestos d'anglès petitets; fixeu-vos que alguns estan editats per Penguin.

Fins fa poc, Pearson tenia una gran participació en Recoletos, però va trencar amb el grup després que aquest comencés a tirar per derroteros poc seriosos, com el llençament del diari gratuït Qué!.

Ja està, au. Més cosetes sobre els carrers de Tremp?

El K2

És una muntanya en forma de con, la típica muntanya que els nens dibuixarien. És la segona muntanya més alta del món, amb 8.611 metres. Està situada al Pakistan, i és la muntanya que menys alpinistes han aconseguit escalar. Van arribar-hi els italians per primer cop al 1954. Des d'aleshores, només dos catalans han aconseguit fer el cim: Joan Tomás, el 1994, i Jordi Corominas, el 2004.

En Jordi Corominas, a més, va fer el cim per la via Magic-Line, la més difícil i menys concorreguda. Només dues expedicions han aconseguit arribar al cim del Karakoram-2 (Karakoram vol dir Pakistan en llengua autòctona, i els anglesos no van esforçar-se gaire a triar noms): una polaca al 1986 i la catalana de l'estiu passat. Això situa l'alpinisme català en un lloc de prestigi a nivell internacional.

Niue

El primer semestre em va tocar fer un treball sobre Niue. Probablement no teniu ni idea de què és, jo tampoc fins aleshores. Niue és el país independent més petit del món. Forma part de la Commonwealth, i està situat a la Polinèsia. La seva capital és Alofi (mira, una més per jugar a les capitals). De Barcelona a Niue, 35 hores d'avió i tres transbords. Algun dia hi aniré si trobo algun/a acompanyant que m'entretengui durant tantes hores. Alguna cosa deu tenir la Polinèsia, si Stevenson s'hi va inspirar per fer "L'illa del Tresor" i Gauguin per pintar molts dels seus quadres.

Des d'aleshores, he vist a la tv un parell de documentals sobre la Polinèsia, aquests que fan a l'hora de la migdiada (hora en què normalment dino). Parlen de Samoa, de Tonga, de Tahití, però mai de Niue. En una pàgina orientada a atreure turisme, es diu de Niue: No podem canviar el que s'ha fet als altres llocs, però evitarem que passi aquí. Niue és un lloc on la natura no s'ha trencat". (Llàstima que els de la Vall Fosca no vulguin el mateix pel seu territori).

Si voleu saber més cosetes de Niue, cliqueu a: http://www.niueisland.com/

Perfil: Óscar Nebreda

L’Óscar Nebreda és humorista gràfic, creador del mític Jordi Culé. Va néixer l’any 1945, i va casar-se el 1973. Es considera “pachanguero” i no vol tenir mòbil perquè creu que és un instrument de control. Sempre li ha agradat molt viure i, com ell diu, fotre el tomàquet. L’Óscar reconeix que se sent fascinat per la Pantoja. De fet, té un pòster a mida real d’aquesta cantant penjat rere la porta del seu despatx.

Per motius professionals, l’Óscar ha anat 66 vegades a judici, té tres llibertats provisionals, va estar quatre mesos amagat fora de casa i va ser condemnat a tres mesos d’inhabilitació total. A més, a les darreries del franquisme i durant la Transició va patir les amenaces i les agressions de grups d’extrema dreta, com la Triple A.

Ell i l’Ivà, que als anys setanta feien tàndem, van ser els fundadors de la primera revista de satírica esportiva d’aquest país, el Barrabás. Aleshores, tots dos vivien a les Rambles, al marro. L’Ivà vivia en un hostal “ple de putes, toreros, gent de mal viure, xoriços, policies secretes i tot el pitjor del lumpen de Barcelona”, tal i com el descriu el dibuixant. L’Óscar vivia al Barri Gòtic.
L’èxit de la primera revista va fer que es decidissin a fer-ne una de caire més polític: El Papus. El Papus s’editava als tallers de La Vanguardia, i els dibuixants de la revista tenien molt bona relació amb la gent que treballava en aquest taller. Arrel de l’atemptat bomba del 20 de setembre del 77, un grup de guionistes de El Papus, entre ells l’Óscar, van abandonar la revista i van anar a parar a El Jueves.

El canvi va ser bastant xocant, com ell explica. L’ambient de El Jueves era molt més seriós que el de El Papus. Nebreda va haver de deixar de jugar a futbol als passadissos de la redacció i començar a treballar a les deu del matí com a molt tard. L’any 82, l’Óscar va comprar El Jueves al Tito Asensio, juntament amb José Luis Martín i altres. Va passar a ser l’editor d’aquesta revista, on cada setmana publica una historieta del Profesor Cojonciano.

En aquesta pàgina, trobareu una entrevista que li van fer a l'Óscar al gener d'aquest any, titulada "El último bufón":http://canales.laverdad.es/panorama/reportaje190105-5.htm

Óscar Nebreda: "L'humor no és més que mala llet"

Arribem a la redacció de El Jueves, al carrer Viladomat, i ens rep l’Óscar Nebreda. Entrem al seu despatx, amb una gran taula de fusta, les parets plenes de cartells i caricatures, entre elles unes enviades pel Ministre de Justícia. Darrere la porta, un pòster gegant de la Pantoja amb el barret del bufó del Jueves. Després, ens explica que la Pantoja “es un personaje que siempre me ha fascinado”.

La primera revista que van fundar l’Óscar i l’Ivà, va ser el Barrabás, que criticava el poder a través de l’esport. L’èxit d’aquesta iniciativa va sorprendre la pròpia empresa, el comte de Godó, i va portar-los a fer una revista, també satírica, de caire polític: El Papus. El primer número de la revista va sorgir el 20 d’octubre de 1973. L’humor de El Papus era, segons Nebreda, “un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els quaranta anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot”.

En un dels primers números de El Papus, l’Óscar i l’Ivà van ironitzar sobre les reaccions masclistes que tenien alguns homes davant el feminisme. L’Óscar ens explica que en aquell moment les reivindicacions feministes eren part de la vida quotidiana: “Estava començant a sortir la píldora, després hi havia l’època aquella de la Jane Fonda i el sin sostenismo, allò de ¡hijos sí, maridos no!, va haver-hi una mica de hippismo, hi havia de tot. Va ser el sarrampió que va desembocar en la situació actual”.

Una de les seccions més conegudes de El Papus era la Papunovela, unafotonovel·la en què sortien els mateixos guionistes, segons l’editor de El Jueves perquè no tenien ni un duro. L’aparició de dones nues en aquesta fotonovel·la era freqüent ja que, segons Nebreda, “era l’època del destape”.

El Papus va ser atacat per la censura franquista. Tanmateix, era habiual que, després de dictada la sentència, el jutge els demanés un dibuix per la dona o pel fill. L’Óscar diu que els problemes de la revista venien sempre de fora: “Eren denúncies d’associacions de pares de família, associacions d’emperadors de la moral cristiana i de gent d’aquesta que no he entès mai com poden existir”. L’Óscar afegeix que la censura també va atacar el Por Favor i el Hermano Lobo, però subratlla: “La Codorniz no la van tancar mai, malgrat que presumeixen”.

Els dibuixants de El Papus tenien una certa amistat amb els que treballaven als tallers d’edició de La Vanguàrdia, ja que els solucionaven ràpidament els problemes tècnics. Tanmateix, l’Óscar revela que aquest tracte especial “costava jugar a dominó a les quatre del matí o fotre carajillos o anar a un bar de putes”.

L’humor de El Papus era “un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els 40 anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot”.

El Papus va començar una crítica més àcida al govern durant la Transició. La filosofia era, tal i com expressa l’Óscar: “Un cop mort Franco, que le den por el culo al mundo”. Com a conseqüència d’això, la revista va rebre les visites de l’extrema dreta.

Les amenaces i les agressions a la seu de El Papus van culminar amb l’atemptat bomba del 20 de setembre del 77, en què va morir el porter de l’edifici, Juan Peñalver. Carlos Navarro, el gerent de la revista, va ordenar l’edició de 300.000 exemplars (més del doble de la tirada habitual) del número d’aquella setmana. Això va fer que una part dels dibuixants de El Papus, entre ells l’Óscar, abandonessin la revista.

Casualment, El Jueves havia nascut uns mesos abans, al maig del 77. En ell hi havia humoristes com el José Luis Martin o el Romeo. Els humoristes que havien marxat de El Papus van anar a parar a la nova revista.

Nebreda reconeix que “el xoc va ser gros”, ja que la manera de treballar de les dues publicacions eren molt diferents. L’Óscar comenta que la redacció de El Papus “era un despelote pampero”, mentre que a El Jueves eren “sèrios de collons”.

L’any 1982, Nebreda va passar a ser editor de El Jueves. El dibuixant afirma: “Jo vaig perdre l’alegria, perquè ja em van posar com a executiu, com a directiu, i tenia que anar a veure bancs, i jo de bancs no en sabia”. Tot i això, afirma que ell ha intentat no perdre el sentit “golfo i divertit”, ja que pel seu ofici s’ha de ser “gamberro” i viure les historietes que dibuixes.

“Jo vaig perdre l’alegria, perquè ja em van posar com a executiu, com a directiu, i tenia que anar a veure bancs”

La feina d’editor de l’Óscar consisteix en decidir els temes que es tractaran, determinar quin és el tema d’actualitat del que més s’està parlant i vigilar que les històries tinguin “un mínim de qualitat”.

El personatge més conegut de l’Óscar és el professor Cojonciano, un especialista en erotisme i conseller sexual. El personatge va sorgir quan li van demanar a l’Óscar que fes els dibuixos d’unes cartes sobre erotisme del senyor Bachs. Ara, l’Ósca ja ha fet 1.700 historietes i porta “28 estius i Nadals tots diferents”.

L’Óscar lamenta que en l’actualitat la seva professió no sigui tan agraïda com abans. Ell explica que, al contrari que fa uns anys, ara només s’enfada algú molt de tant en tant. L’humorista parla de la frustració que això li genera: “Et dona la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons”. A més, es mostra preocupat perquè la gent jove és “molt tova”, i això demostra que “la gent ja no té interés per la crítica”.

D’una banda, Nebreda es queixa que El Jueves és l’única revista d’humor que queda a Europa: “A França hi havia el Hara Kiri, que se fue al carajo; a Itàlia, el Mandrilo Cocodilo també; a Alemanya el Pardon, i a Anglaterra hi havia el Private Eye i el Pansi. Ja no en queda cap”. De l’altra, l’humorista admet que la societat espanyola li facilita la feina: “Un país capaç de generar Chiquitos de la Calzada i Supremas de Móstoles siguinfica que és un país viu”. Però continua: “És curiós, és viu per treure coses rares però no per treure tios que ho expliquin”.

“Et dona la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons”.

En l’actualitat, El Jueves imposa una certa censura als seus dibuixants. Les historietes no poden aixecar falsos testimonis ni poden fer broma de gent que està malalta. L’Óscar afirma: “De tot es pot fer conya, menys de malalts i discapacitats”.

L’Óscar creu que el seu èxit és degut a que tot el que fa és “costumbrista”. Segons ell, la clau està en no fixar-se en el fet, sinó en el que passa al voltant d’aquest fet. L’Óscar confessa: “Molta gent m’envia historietes quasi fetes”. A més, Nebreda assegura: “M’ha agradat viure molt i fotre molt el tomàquet, i això et dóna un vagajillo socio-político-cultural-cachondo-divertido”.

El dibuixant opina que el seu ofici és “molt fàcil”, només cal fer dibuixos que s’entenguin, parlar clar, tenir capacitat crítica, sentit de l’anàlisi, una mica de mala llet i sentit de l’humor, però tampoc gaire perquè “en el fons l’humor no és més que mala llet”.
Si voleu, podeu xafardejar la web de El Jueves, que és divertida. Hi ha una secció on podeu fer preguntes a l'Óscar Nebreda. Cliqueu a: http://www.eljueves.es/

La xerrada amb l'Óscar

La xerrada amb l'Óscar no ens va deixar indiferents. Vam arribar-hi tard, i sincerament amb poques expectatives de passar una bona estona. No sé ben bé per què, ens semblava que el personatge seria menys interessant del que és en realitat. A més, teníem por de rebre algun comentari masclista. No va ser així en absolut. L'Óscar ens va tractar molt bé i amb ell vam riure molt. Ara bé, després de l'entrevista, vam comentar que tampoc havia estat gaire original. Ens va donar algunes respostes que ja havia donat a altres entrevistadors altres vegades. Tot i així, la xerrada amb l'Óscar ens va fer canviar la manera de veure'l i, per extensió, la manera de veure alguns personatges mediàtics. No és bo tenir prejudicis amb les persones, encara que potser tampoc és del tot bo sortir de l'entrevista pensant que la persona que no t'acabava de caure bé és ara encantadora

Óscar Nebreda: “Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava”

En l’actualitat, els bufons gairebé no fan emprenyar el poder. La Casa Reial envia una carta a El Jueves per felicitar els dibuixants per la caricatura que fan del Príncep i el Ministre de Justícia dedica el seu temps lliure a l’humor gràfic.

Com va començar en el món editorial?L’Ivà i jo, que aleshores fèiem tàndem, vam veure que estàvem fent dibuixos per molts llocs però no ens guanyàvem bé la vida. Vam decidir fer una revista. Vam fer el Barrabás, que va ser la primera revista satírica esportiva que va haver-hi en aquest país. Donàvem canya al govern a través de l’esport.

Com va sorgir El Papus?
El Barrabás va tenir tant d’èxit que va sorprendre la pròpia empresa, que era el comte Godó milagrosamente. Van proposar-nos fer-ne una política. I vam dir: “venga, farem el Papus”. L’Ivà va polititzar massa la revista i la va fer com un Libération francès, i és clar aquest país no estava per Libérations ni hòsties. Això va fer baixar una mica les vendes, i vam decidir fer-lo més popular.

Com va afectar la bomba del 20 de setembre del 77 a El Papus?
Va aixecar molta merda entre nosaltres. Érem un grup de dibuixants i hi havia un director, el Javier Echarri, i un gerent Carlos Navarro. Nosaltres mai parlavem amb les jefatures, sempre parlàvem amb
els dels tallers de La Vanguardia. Teníem una camaradería.
El dia 22 o així vam anar a un barillo on anavem sempre. Havíem quedat amb el Carlos Navarro que la tirada no augmentaria, perquè no volíem que es fessin diners amb la sang del Peñalver, el porter, l’únic que va morir allí. Vam entrar al bar i ens van dir: Hala tio, os vais a forrar, que tenemos la orden del Navarro que vayan tirando 300.000. Per això, ens en vam anar el Gin, jo, el Ventura i no sé qui més.

Arribeu a El Jueves. Com es duu a terme el canvi?
El Jueves havia sortit al maig del 77. Quan van saber que la majoria dels de El Papus havíem fotut el camp, ens van cridar perquè hi anéssim. El xoc va ser gros. A El Papus estavem tot el dia de juerga, de cachondeo i érem uns àcrates. Arribem a El Jueves, i tots aquells eren sèrios de collons. A nosaltres potser ens va anar bé trobar-nos amb gent tan entenimentada i tan cuadradilla i tan seriosa i tan responsable i disciplinada.

Als primers números de El Jueves, atacàveu molt als polítics. Ho volíeu vosaltres o la gent?
Nosaltres i la gent. Fèiem l’humor que la gent volia, que aleshores era un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els quaranta anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot.
Nosaltres sempre hem tingut la sensació de que som els bufons de la cort. En una cort, sigui republicana o monàrquica, hi ha d’haver un bufó que no faci riure al rei, sinó que li toqui els collons.
Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava. Ara no. De tant en tant
algú s’emprenya, però molt de tant en tant. Això crea una mica la frustració. Et dóna la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons.

En què consisteix ser l’editor de El Jueves?
Vigilar i decidir els temes. Determinar quin és el tema d’actualitat i veure que les històries tinguin un mínim de qualitat i no es passin. També s’han de tenir idees noves: fer una revista, uns audiovisuals, alguna cosa per la web, un programa de ràdio, alguna cosa per tele, historietes, exposicions...

La societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?
Tenim la gran sort de viure en un país com aquest. No n’hi ha d’altre. A totes les taules de reunions, durant els 28 anys que tenim, mai hem vingut amb un full en blanc. Sempre hi ha temes: que si un pollo, que si un obrer, els follones de les misses...
Tinc l’esperança de que el país no crec que canviï. El nostre és un país que genera molt freaky i molt tio raro, que al mateix temps generen notícies que serveixen per alimentar quatre o cinc revistes del cor i programes de televisió. I la cantera parece inagotable!

Com veus el futur de l’humor?
Em dóna la sensació que això s’acaba. S’acaba en el sentit nostre. El dia que jo deixi de dibuixar, qui ve darrere? És el que m’ha passat a mi a El Periódico. Jo portava 31 anys sense un cap de setmana per mi, i vaig marxar. Però jo pensava que la propera temporada, al cap de tres mesos, hi hauria hòsties a la porta i hi hauria vint-i-dos dibuixants dient “Jo ho faré millor que el Nebreda”. Ni un.
Aleshores penses: S’ha acabat la crítica esportiva contra el Barça quan jo m’he retirat? Quan jo marxi i el José Luis marxi i l’altre marxi i n’estiguem fins als nassos no vindrà ningú a fer de bufó?Ara és molt perillós perquè les noves generacions les veig molt toves. És allò de que no val la pena discutir, ni atacar res perquè tot continuarà igual. Hòstia no! Jo no dic que canviem el món, però al menys repartir quatre hòsties ben donades. Antes de morirte tienes que repartir cuatro hostias, o dejar hechas cuatro gamberradas, que fa bonic.

Periodisme subjectiu

L'aparició de blogs està generant reaccions molt variades. D'una banda, el blog pot ser vist com un fenomen molt positiu perquè dóna veu a aquells que d'una altra manera no en tindrien, i eviten que el monopoli de la informació es trobi en mans dels mitjans de comunicació, molt dominats per la publicitat que els financia. El fenòmen dels blogs obra la possibilitat del ciutadà-periodista, una cosa que a vegades pot ser molt positiva (aportant informacions personals, vivències i testimonis).

D'altra banda, els blogs contribueixen a que a informació sigui cada cop més partidista i menys contrastada. Si bé és cert que el periodisme ja de per sí és subjectiu (en el moment en què un periodista decideix quina informació entra i quina no a la notícia ja està sent subjectiu, decidint quina informació és més important)els lectors tenim unes certes garanties inexistents en els blogs.

"Nodo50" i "Mujeres en red"

Nodo50 va néixer al 1994, com a instrument de cmomunicació del "Foro 50 años bastan", una trobada contra la celebració de la trobada entre el FMI i el Banc Mundial a Madrid, que la mateixa blog qualifica de "macabra". Al 1996, va fer el salt a Internet. Nodo50 es va constituir com una assamblea independent que proporciona serveis informàtics i comunicatius a grups, persones i organitzacions d'esquerra.

La pròpia blog es defineix com a "centro de encuentro, difusión y contrainformación". Nodo50 ha treballat en campanyes, accions, projectes i congressos juntament amb diversos moviments socials i organitzacions polítiques.

Els moviments que hi ha representats a Nodo50 són, segons ells, "de transformación y contestatarios". Inclouen l'ecologisme, el feminisme, el sindicalisme de classe, les ràdios lliures, etc.

En concret, m'agradaria parlar del feminisme i de "Mujeres en red". Nodo50 està enllaçat amb aquest diari electrònic feminista, que tracta totes aquelles qüestions relacionades amb la dona, tractant sobretot els temes de violència i discriminació. És una pàgina dedicada a la reivindicació dels drets de les dones, en la meva opinió força necessària. Penso que és bo que els grups socials discriminats s'agrupin i s'organitzin per poder fer pressió. I això és el que intenta "Mujeres en red".

Feu-hi una ullada a: http://www.nodo50.net/

Pangea

Pangea és un blog que en la seva pàgina d'inici diu: "Existim per a servir les organitzacions i les persones que treballen per la justícia i el canvi social".

Pangea ofereix informació sobre les campanyes que té en marxa, les noves webs que poden ser interessants per al perfil d'internautes que visiten Pangea, avisos d'actes que es faran aviat, etc.

Una de les campanyes que el blog té ara en marxa és "Desmilitaritzem les festes". Aquesta campanya rebutja que "en festes populars o espais d’educació es promoguin els valors militaristes". A més, rebutja les campanyes propagandístiques on es presenta l’ajuda humanitària com un dels principals objectius de l’exèrcit. En el manifest de la campanya, escritica la falta de transparència en informació sobre: despesa militar, venda d’armament, les missions que realitza l’exèrcit, la vulneració dels drets humans i violacions de dones comeses per soldats en “misions de pau”que han estat àmpliament denunciades i que no s’investiguen.

Penso que aquesta és una mostra de que les noves tecnologies i les noves eines que ofereix Internet poden ser un dels camins que ens portin a avançar en justícia.

Podeu visitar-la a: www.pangea.org/

Vilaweb

Ja que estem de comentaris, doncs un més, que no fa mal. Vilaweb, amb el subtítol de Diari Electrònic Independent, dóna a entendre que el seu objectiu és la objectivitat, "valga la redundancia". Tot i així, és força clar que la línia "editorial" de Vilaweb pugna, entre d'altres coses, per la defensa del català.
Al Vilaweb, trobareu notícies, xats, fòrums, enquestes...

Vilaweb va sorgir de resultes de "La Infopista", que va començar a funcionar oficialment el 14 de juny del 1995. "La Infopista" va ser un dels primers directoris locals del món, i el primer en català. Va créixer de manera molt ràpida.

Es va consolidar un discurs propi sobre el model periodístic que s'aplicaria a VilaWeb. Vilaweb diu: "Aquest discurs, aquests conceptes, es van anar estenent i han estat sovint referència en congressos i debats. Al nostre país cal recordar especialment laa històrica sessió inaugural del III Congrés dels Periodistes Catalans".

L'any 2000 va ser un any de reconeixements a la tasca feta en els primers cinc anys. Entre ells, destaquen el Ciutat de Barcelona de Periodisme i el primer Premi Nacional d'Internet.

Cliqueu a: Vilaweb

Inici

En aquest blog, publicaré els treballs que realitzi en l'assignatura de Gèneres informatius i interpretatius en premsa de 1r de periodisme. En un principi, volia fer-lo al blogger, però ha estat tan complicat (per mi...) que he decidit passar-me al blogia. Espero els vostres comentaris!