generes-mariaserrano

Ja s'han acabat les classes d'aquest curs i, comentant-ho l'altre dia amb alguns compañeros, vam arribar a la conclusió que l'adjectiu que millor el defineix és "surrealista".

Com, si no, pot descriure's el fet que algú es posi a cantar quan un professor surt de classe i tota la resta es posi a picar de mans? Com es pot dir que vagis a fer un reportatge i que tot et surti al revés (arribar als llocs quan tanquen, quan acaba de marxar -"fa un minut"- la persona amb qui volies parlar...)? Amb quin adjectiu pots definir una conversa en què l'Óscar Nebreda confessa que la Pantoja és un personatge que sempre l'ha fascinat? I les classes de Chayanne?

I ja que estic de xarrera, doncs mira, em queixo. Em queixo de que els professors pensin que tots vivim a Plaça Catalunya i que no tenim vida social. Per exemple, tots recordareu la pràctica del dia de la Constitució, que s'havia de fer en una ciutat (clar, a veure si m'explico, a tremp no en feien cap, d'acte) el tercer dia d'un pont que durava cinc dies! Qui no se'n va a casa o de viatge amb cinc dies????

Però en definitiva, l'adjectiu surrealista és positiu. Molts riures i moltes partides de cartes, i també moltes trucades quan estem fent maratons per entregar els treballs dins dels terminis.

I, als meus companys de fatigues, us trobaré a faltar aquest estiu.