Óscar Nebreda

Vilaweb

Ja que estem de comentaris, doncs un més, que no fa mal. Vilaweb, amb el subtítol de Diari Electrònic Independent, dóna a entendre que el seu objectiu és la objectivitat, "valga la redundancia". Tot i així, és força clar que la línia "editorial" de Vilaweb pugna, entre d'altres coses, per la defensa del català.
Al Vilaweb, trobareu notícies, xats, fòrums, enquestes...

Vilaweb va sorgir de resultes de "La Infopista", que va començar a funcionar oficialment el 14 de juny del 1995. "La Infopista" va ser un dels primers directoris locals del món, i el primer en català. Va créixer de manera molt ràpida.

Es va consolidar un discurs propi sobre el model periodístic que s'aplicaria a VilaWeb. Vilaweb diu: "Aquest discurs, aquests conceptes, es van anar estenent i han estat sovint referència en congressos i debats. Al nostre país cal recordar especialment laa històrica sessió inaugural del III Congrés dels Periodistes Catalans".

L'any 2000 va ser un any de reconeixements a la tasca feta en els primers cinc anys. Entre ells, destaquen el Ciutat de Barcelona de Periodisme i el primer Premi Nacional d'Internet.

Cliqueu a: Vilaweb

Óscar Nebreda: “Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava”

En l’actualitat, els bufons gairebé no fan emprenyar el poder. La Casa Reial envia una carta a El Jueves per felicitar els dibuixants per la caricatura que fan del Príncep i el Ministre de Justícia dedica el seu temps lliure a l’humor gràfic.

Com va començar en el món editorial?L’Ivà i jo, que aleshores fèiem tàndem, vam veure que estàvem fent dibuixos per molts llocs però no ens guanyàvem bé la vida. Vam decidir fer una revista. Vam fer el Barrabás, que va ser la primera revista satírica esportiva que va haver-hi en aquest país. Donàvem canya al govern a través de l’esport.

Com va sorgir El Papus?
El Barrabás va tenir tant d’èxit que va sorprendre la pròpia empresa, que era el comte Godó milagrosamente. Van proposar-nos fer-ne una política. I vam dir: “venga, farem el Papus”. L’Ivà va polititzar massa la revista i la va fer com un Libération francès, i és clar aquest país no estava per Libérations ni hòsties. Això va fer baixar una mica les vendes, i vam decidir fer-lo més popular.

Com va afectar la bomba del 20 de setembre del 77 a El Papus?
Va aixecar molta merda entre nosaltres. Érem un grup de dibuixants i hi havia un director, el Javier Echarri, i un gerent Carlos Navarro. Nosaltres mai parlavem amb les jefatures, sempre parlàvem amb
els dels tallers de La Vanguardia. Teníem una camaradería.
El dia 22 o així vam anar a un barillo on anavem sempre. Havíem quedat amb el Carlos Navarro que la tirada no augmentaria, perquè no volíem que es fessin diners amb la sang del Peñalver, el porter, l’únic que va morir allí. Vam entrar al bar i ens van dir: Hala tio, os vais a forrar, que tenemos la orden del Navarro que vayan tirando 300.000. Per això, ens en vam anar el Gin, jo, el Ventura i no sé qui més.

Arribeu a El Jueves. Com es duu a terme el canvi?
El Jueves havia sortit al maig del 77. Quan van saber que la majoria dels de El Papus havíem fotut el camp, ens van cridar perquè hi anéssim. El xoc va ser gros. A El Papus estavem tot el dia de juerga, de cachondeo i érem uns àcrates. Arribem a El Jueves, i tots aquells eren sèrios de collons. A nosaltres potser ens va anar bé trobar-nos amb gent tan entenimentada i tan cuadradilla i tan seriosa i tan responsable i disciplinada.

Als primers números de El Jueves, atacàveu molt als polítics. Ho volíeu vosaltres o la gent?
Nosaltres i la gent. Fèiem l’humor que la gent volia, que aleshores era un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els quaranta anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot.
Nosaltres sempre hem tingut la sensació de que som els bufons de la cort. En una cort, sigui republicana o monàrquica, hi ha d’haver un bufó que no faci riure al rei, sinó que li toqui els collons.
Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava. Ara no. De tant en tant
algú s’emprenya, però molt de tant en tant. Això crea una mica la frustració. Et dóna la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons.

En què consisteix ser l’editor de El Jueves?
Vigilar i decidir els temes. Determinar quin és el tema d’actualitat i veure que les històries tinguin un mínim de qualitat i no es passin. També s’han de tenir idees noves: fer una revista, uns audiovisuals, alguna cosa per la web, un programa de ràdio, alguna cosa per tele, historietes, exposicions...

La societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?
Tenim la gran sort de viure en un país com aquest. No n’hi ha d’altre. A totes les taules de reunions, durant els 28 anys que tenim, mai hem vingut amb un full en blanc. Sempre hi ha temes: que si un pollo, que si un obrer, els follones de les misses...
Tinc l’esperança de que el país no crec que canviï. El nostre és un país que genera molt freaky i molt tio raro, que al mateix temps generen notícies que serveixen per alimentar quatre o cinc revistes del cor i programes de televisió. I la cantera parece inagotable!

Com veus el futur de l’humor?
Em dóna la sensació que això s’acaba. S’acaba en el sentit nostre. El dia que jo deixi de dibuixar, qui ve darrere? És el que m’ha passat a mi a El Periódico. Jo portava 31 anys sense un cap de setmana per mi, i vaig marxar. Però jo pensava que la propera temporada, al cap de tres mesos, hi hauria hòsties a la porta i hi hauria vint-i-dos dibuixants dient “Jo ho faré millor que el Nebreda”. Ni un.
Aleshores penses: S’ha acabat la crítica esportiva contra el Barça quan jo m’he retirat? Quan jo marxi i el José Luis marxi i l’altre marxi i n’estiguem fins als nassos no vindrà ningú a fer de bufó?Ara és molt perillós perquè les noves generacions les veig molt toves. És allò de que no val la pena discutir, ni atacar res perquè tot continuarà igual. Hòstia no! Jo no dic que canviem el món, però al menys repartir quatre hòsties ben donades. Antes de morirte tienes que repartir cuatro hostias, o dejar hechas cuatro gamberradas, que fa bonic.

La xerrada amb l'Óscar

La xerrada amb l'Óscar no ens va deixar indiferents. Vam arribar-hi tard, i sincerament amb poques expectatives de passar una bona estona. No sé ben bé per què, ens semblava que el personatge seria menys interessant del que és en realitat. A més, teníem por de rebre algun comentari masclista. No va ser així en absolut. L'Óscar ens va tractar molt bé i amb ell vam riure molt. Ara bé, després de l'entrevista, vam comentar que tampoc havia estat gaire original. Ens va donar algunes respostes que ja havia donat a altres entrevistadors altres vegades. Tot i així, la xerrada amb l'Óscar ens va fer canviar la manera de veure'l i, per extensió, la manera de veure alguns personatges mediàtics. No és bo tenir prejudicis amb les persones, encara que potser tampoc és del tot bo sortir de l'entrevista pensant que la persona que no t'acabava de caure bé és ara encantadora

Óscar Nebreda: “Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava”

En l’actualitat, els bufons gairebé no fan emprenyar el poder. La Casa Reial envia una carta a El Jueves per felicitar els dibuixants per la caricatura que fan del Príncep i el Ministre de Justícia dedica el seu temps lliure a l’humor gràfic.

Com va començar en el món editorial?L’Ivà i jo, que aleshores fèiem tàndem, vam veure que estàvem fent dibuixos per molts llocs però no ens guanyàvem bé la vida. Vam decidir fer una revista. Vam fer el Barrabás, que va ser la primera revista satírica esportiva que va haver-hi en aquest país. Donàvem canya al govern a través de l’esport.

Com va sorgir El Papus?
El Barrabás va tenir tant d’èxit que va sorprendre la pròpia empresa, que era el comte Godó milagrosamente. Van proposar-nos fer-ne una política. I vam dir: “venga, farem el Papus”. L’Ivà va polititzar massa la revista i la va fer com un Libération francès, i és clar aquest país no estava per Libérations ni hòsties. Això va fer baixar una mica les vendes, i vam decidir fer-lo més popular.

Com va afectar la bomba del 20 de setembre del 77 a El Papus?
Va aixecar molta merda entre nosaltres. Érem un grup de dibuixants i hi havia un director, el Javier Echarri, i un gerent Carlos Navarro. Nosaltres mai parlavem amb les jefatures, sempre parlàvem amb
els dels tallers de La Vanguardia. Teníem una camaradería.
El dia 22 o així vam anar a un barillo on anavem sempre. Havíem quedat amb el Carlos Navarro que la tirada no augmentaria, perquè no volíem que es fessin diners amb la sang del Peñalver, el porter, l’únic que va morir allí. Vam entrar al bar i ens van dir: Hala tio, os vais a forrar, que tenemos la orden del Navarro que vayan tirando 300.000. Per això, ens en vam anar el Gin, jo, el Ventura i no sé qui més.

Arribeu a El Jueves. Com es duu a terme el canvi?
El Jueves havia sortit al maig del 77. Quan van saber que la majoria dels de El Papus havíem fotut el camp, ens van cridar perquè hi anéssim. El xoc va ser gros. A El Papus estavem tot el dia de juerga, de cachondeo i érem uns àcrates. Arribem a El Jueves, i tots aquells eren sèrios de collons. A nosaltres potser ens va anar bé trobar-nos amb gent tan entenimentada i tan cuadradilla i tan seriosa i tan responsable i disciplinada.

Als primers números de El Jueves, atacàveu molt als polítics. Ho volíeu vosaltres o la gent?
Nosaltres i la gent. Fèiem l’humor que la gent volia, que aleshores era un humor sagnant contra la política, contra Franco, contra la dictadura, contra els quaranta anys d’oscurantismo, contra la falta de llibertats i de tot.
Nosaltres sempre hem tingut la sensació de que som els bufons de la cort. En una cort, sigui republicana o monàrquica, hi ha d’haver un bufó que no faci riure al rei, sinó que li toqui els collons.
Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava. Ara no. De tant en tant
algú s’emprenya, però molt de tant en tant. Això crea una mica la frustració. Et dóna la sensació que estàs perdent l’essència i l’objectiu pel qual tu has nascut, que és tocar els collons.

En què consisteix ser l’editor de El Jueves?
Vigilar i decidir els temes. Determinar quin és el tema d’actualitat i veure que les històries tinguin un mínim de qualitat i no es passin. També s’han de tenir idees noves: fer una revista, uns audiovisuals, alguna cosa per la web, un programa de ràdio, alguna cosa per tele, historietes, exposicions...

La societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?
Tenim la gran sort de viure en un país com aquest. No n’hi ha d’altre. A totes les taules de reunions, durant els 28 anys que tenim, mai hem vingut amb un full en blanc. Sempre hi ha temes: que si un pollo, que si un obrer, els follones de les misses...
Tinc l’esperança de que el país no crec que canviï. El nostre és un país que genera molt freaky i molt tio raro, que al mateix temps generen notícies que serveixen per alimentar quatre o cinc revistes del cor i programes de televisió. I la cantera parece inagotable!

Com veus el futur de l’humor?
Em dóna la sensació que això s’acaba. S’acaba en el sentit nostre. El dia que jo deixi de dibuixar, qui ve darrere? És el que m’ha passat a mi a El Periódico. Jo portava 31 anys sense un cap de setmana per mi, i vaig marxar. Però jo pensava que la propera temporada, al cap de tres mesos, hi hauria hòsties a la porta i hi hauria vint-i-dos dibuixants dient “Jo ho faré millor que el Nebreda”. Ni un.
Aleshores penses: S’ha acabat la crítica esportiva contra el Barça quan jo m’he retirat? Quan jo marxi i el José Luis marxi i l’altre marxi i n’estiguem fins als nassos no vindrà ningú a fer de bufó?Ara és molt perillós perquè les noves generacions les veig molt toves. És allò de que no val la pena discutir, ni atacar res perquè tot continuarà igual. Hòstia no! Jo no dic que canviem el món, però al menys repartir quatre hòsties ben donades. Antes de morirte tienes que repartir cuatro hostias, o dejar hechas cuatro gamberradas, que fa bonic.